UNA PRESENCIA REAL PERO NO CORPÓREA*

Selecció de claus d’interpretació de l’evangeli (Lc 24,35-47) de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta,

Seguim en temps pasqual. El tema és: Jesús viu i dona Vida.

El pecat és l’única realitat que aniquila la verdadera Vida, perquè fa mal a l’altre o a nosaltres mateixos. El pecat sempre és injustícia i opressió. Si hi ha pecat, hi ha mort.

Jesús, després de mort, no va tornar a la vida biològica: per tant el que li va passar a Jesús després de la seva mort no pot ser objecte de la ciència ni de la història.

Si diem que el seu cos és espiritual (Pau ho diu expressament), estem afirmant que no hi ha cos. Si no és cos, no es pot constatar pels sentits i no hi pot cabre a la història.

Només podem constatar històricament els efectes que va produir en els seus seguidors. Només a través d’aquests efectes podem saber que Jesús segueix viu i està donant vida a la comunitat. Això és el que ens volen dir els textos.

En els textos més antics es parla sempre de (ôphthè) «deixar-se veure», que normalment es tradueix per: «aparèixer».

Per a traduir aquesta paraula, cal tenir en compta que...

· Pau la utilitza quan diu (1 Cor, 15): «Crist es va aparèixer a Cefes i a Jaume,» També diu (1Tim 3,16», que es va «aparèixer» als àngels.

· S’utilitza aquesta mateixa paraula per dir-nos que Moisès i Elies es van «aparèixer» al costat de Jesús.

· I també per a designar que les llengües de foc van «aparèixer» sobre el cap dels apòstols.

· En el discurs d’Esteve, Déu s’«apareix» al nostre pare Abraham.

En els relats posteriors aquesta paraula va agafant sentit de corporeïtat. Es tendeix a la materialització de la presencia. En Mateu es dubta que sigui el Crist; en Lluc i Joan es dubta de que sigui Jesús de Natzaret.

La materialització i el dubte estan relacionats entre sí. Insistir en la corporeïtat del Jesús ressuscitat és caure en la trampa en que també caiem nosaltres. Avui sabem que la verdadera realitat no està en allò sensible sinó en allò espiritual.

En l’evangeli de Lluc, Jesús apareix de forma sobtada, com ho havia fet desapareixent després de partir el pa a Emmaús. Jesús, com en el camí d’Emmaús, es fa present en el camí de la vida, en les Escriptures i en la fracció del pa. En l’evangeli d’avui es fa present enmig de la comunitat reunida.

«Esglaiats i plens de por. No té cap sentit la por. Sabien per les dones que el sepulcre estava buit i Jesús s’havia aparegut a Pere.

Si malgrat tot, seguien tenint por, és que no els resultava fàcil comprendre que la Vida pot vèncer la mort.

«Es pensaven que veien un esperit.» El text vol que preguem consciència del difícil que va ser per a ells reconèixer Jesús. En la narració dels dos d’Emmaús, que van caminar al seu costat alguns kilòmetres i sopen junts sense que el reconeguin. Inclús la Magdalena es va pensar que parlava amb l’hortolà.

«Mireu-me les mans i els peus.» És la prova de que aquest Jesús que ara es deixa veure, és el mateix que van crucificar. Una vegada més s’insisteix en la materialitat del que s’explica. No es tracte de fantasies o il·lusions dels deixebles. Ell no estaven predisposats a creure en la resurrecció.

Això dona autenticitat al que se’ns vol transmetre. Però, a l’empaquetar-lo en una narració correm el perill de quedar-nos en l'embolcall sense arribar al contingut.

«Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit .» Una altre insistència de Lluc és que s’han de complir les Escriptures. Això és important perquè tots els salms que parlen del servent sofrent acaben amb la intervenció de Déu que es posa al seu favor.

Al insistir en que s’han de complir les Escriptures, Lluc ens està dient que tot està controlat per Déu.

«Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres.» Això indica clarament que ara no està amb ells físicament. Jesús està present en mig de la comunitat. Però la seva presència és objecta d’una experiència personal. Ara no és com quan convivia amb ells.

I els encarrega de predicar la bona notícia recolzant-se en les Escriptures. La bona nova és la conversió i el perdó. Les altres dues lectures d’aquest diumenge van en aquesta direcció.


*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas.htm

 JESÚS VIVO ÚNICAMENTE SE DEJA VER CON LOS OJOS DE LA FE*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 20,19-31) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

Si superem la interpretació de la resurrecció com la reanimació d’un cadàver se’ns complica molt la comprensió de la Pasqua.

L’experiència pasqual és una vivència que va afectar vitalment als seguidors de Jesús, i per tant va canviar la seva manera de veure Jesús i veure Déu. Els evangelis ens diuen que per «veure» Jesús després de la seva mort, s’ha de tenir fe.

La resurrecció és el concepte amb el que els primers cristians van voler transmetre la manera de veure Jesús després de la seva mort. L’experiència de que seguia viu i els hi transmetia Vida, no era fàcil d’explicar. Abans de parlar de resurrecció, a les comunitats primitives, se’ls va parlar d’exaltació i glorificació. Primerament es va interpretar que Jesús era el jutge escatològic, que ens vindria a judicar al final dels temps, és a dir, a salvar definitivament als seus, sense fer referència a la resurrecció.

Una altre manera d’explicar l’experiència pasqual, sense tenir en compta la resurrecció de forma explícita, és la que considera Jesús, com la saviesa de Déu. Seria el Mestre que connectant amb la Saviesa preexistent de l’AT, ens ensenya el necessari per tal d’arribar a Déu.

Aquestes maneres d’entendre Jesús després de la seva mort, es van anar condensant en la cristologia pasqual, i la idea de la resurrecció va ser el marc més adequat per explicar la vivència de Jesús que en tenien els apòstols, després de la seva mort.

La resurrecció no pot ser un fenomen constatable empíricament; no pot ser objecta de la nostra percepció sensorial.

L’experiència pasqual sí que va ser un fet històric. Però no sabem com els primers cristians van arribar a aquesta experiència. En els relats pasquals es manifesta l’intent de comunicar als altres una vivència íntima, que és intransferible. Des de la seva cosmovisió ens van escriure uns relats que no podem pretendre interpretar-los literalment. Cal fer l’esforç d’aprofundir en el missatge que transmeten.

Com els primers cristians van arribar a aquesta vivència de resurrecció és el que hem de descobrir des de la nostra pròpia vivència. Qui és Jesús, el Crist, per a nosaltres?

El relat que avui llegim, va ser escrit sobre l’any 100, és a dir 70 anys després de la mort de Jesús. Com tots els relats d’aparicions, s’ajusta a l’esquema teològic comú: una determinada situació; una aparició de cop; una salutació; un reconeixement després del dubte; i la missió. Voler entendre els relats literalment ens priva d’entendre el que ens volen dir, realment.

«Reunits aquell mateix dia, que era diumenge.» (Jn 20,19) Pels jueus era el primer dia de la setmana. Jesús comença la nova creació el primer dia d’una nova setmana, és a dir, el temps d’una altre creació, aquesta vegada la definitiva. Es va fer habitual que els seguidors de Jesús, després de la celebració del «sabat», es reunissin de nit. Per a ells, després de la posta de sol, ja era diumenge (el primer dia setmanal)·..

«Els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven.» Ells també eren jeus, però Joan, quan en els textos escriu jueus, generalment es refereix a fariseus. El local tancat delimitava l’espai de la comunitat amb el món hostil.

«Es posà al mig.» No va recórrer cap espai, la seva presència es va efectuar directament. Jesús havia dit: «On n’hi ha dos o més reunits en el meu nom, allà estic jo entre ells.» Ell és per la comunitat font de vida, referència i factor d’unitat. La comunitat cristiana està centrada en Jesús i només en ell. Jesús es manifesta, es posa al mig i els saluda. No són ells els qui busquen l’experiència, se la troben.

«els va mostrar les mans i el costat.» Són els signes de que és el mateix que va morir a la creu. Ningú pot acabar amb la verdadera vida de Jesús. Tampoc ningú els la podrà prendre a ells. La permanència de les senyals, indica la permanència del seu amor. La comunitat té l’experiència de que Jesús comunica vida.

«Rebeu l'Esperit Sant.» El text diu: «alenà) sobre d’ells. És el verb de Gn 2,7 en la traducció al grec dels 70. Amb l’alè l’home va passar de ser fang a un ésser vivent. Ara Jesús els comunica l’Esperit que dona la Vida verdadera. Així acaba la creació de l’home. «De l’Esperit neix esperit.» 3,6. Això significa néixer de Déu.

«Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles.» Aquest aclariment prepara una lliçó per a tots els cristians. Separats de la comunitat no hi ha experiència de Jesús viu. A Jesús només se’l troba a la comunitat.

«Ells li van dir: Hem vist el Senyor.» Significa experimentar la presència de Jesús que els transforma. Els segueix comunicant la Vida, de la que els ha parlat tantes vegades. Els ha comunicat L’Esperit i els ha sadollat de l’amor que ara brilla a la comunitat. Jesús no és un record. Segueix viu i actua entre els seus. L’ensenyança clau és que els testimonis no són mai suficients. No podem suplir amb el testimoni aliè, l’experiència personal de la Vida nova.

«Al cap de vuit dies.» És a dir, a la següent ocasió en que la comunitat es va tornar a reunir. Jesús es fa present en cada celebració comunitària. El dia octau és el primer dia de la creació definitiva. La creació que Jesús ha realitzat durant la seva vida, que arriba a la màxima expressió a la creu (sisè dia) i a la plenitud el de Pasqua (dia setè). Tomàs s’ha reintegrat a la comunitat, i allà pot experimentar l’Amor.

«Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat.» En aquest relat el dubta està personalitzat en Tomàs. Les senyal són inseparables del nou Jesús perquè són el símbol de l’amor total. Gràcies a que està en possessió de l’Esperit en plenitud, ara el por comunicar als seus seguidors. La resurrecció no l’ha separat de la seva condició humana anterior.

«Senyor meu i Déu meu!.» La resposta de Tomàs és tant extrema com la seva incredulitat. Es negava a creure si no tocava les seves mans traspassades. Ara renuncia a la certesa física i va molt més enllà del que veu. Dient-li Senyor i Déu, li reconeix la grandesa, i al dir-li meu, reconeix l’amor de Jesús i l’accepta donant-li la seva adhesió.

«Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!.» Tomàs ja té la mateixa experiència dels altres: veure Jesús en persona. El retret de Jesús fa referència a la negativa a creure’s el testimoni de la comunitat. Tomàs volia tenir el mateix contacte amb Jesús que tenia abans de la seva mort. Però l’adhesió no es dona al Jesús del passat, sinó al present. Només en el marc de la comunitat és possible fer l’experiència de Jesús viu, ressuscitat.

Pel fet d’exigir aquesta experiència, Tomàs no ens pot servir de model. La demostració de que Jesús està viu, ens ha de venir de l’amor manifestat a la comunitat. El descobriment d’aquest amor, ens ha de dur a la fe en Jesús viu.

Naturalment, tots hem de creure sense veure, perquè veure no és creure. Fixem-nos que Tomàs veu el cos de Jesús, però el que diu és: ¡Senyor meu i Déu meu! La resurrecció no pot ser objecta de coneixement, ni sensorial ni intel·lectual, sinó de fe. Només experimentant a Crist Viu, sabrem què és la resurrecció.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com ›

 VETLLA PASQUAL

Comentari escrit per Fray Marcos* – Fe adulta

El centre d’aquesta vetlla no és un cos ni mort ni viu, sinó el foc i l’aigua. Aquesta és la primera clua per entendre el que estem celebrant en la litúrgia més important de l’any. Són els dos elements indispensables per la vida. Del foc sorgeixen dues qualitats sense les quals no hi pot haver vida: llum i calor. L’aigua és l’element fonamental per a formar un ésser viu. El 80% de qualsevol ser viu, inclosos els humans, és l’aigua.

Recordar el nostre baptisme és la clau per a descobrir de quina Vida estem parlant. Avui, el foc i l’aigua simbolitzen Jesús perquè el recordem viu.

Al pròleg de l’evangeli de Joan es diu: «En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes.» (Jn 1,4)

La vida que aquesta nit ens interessa, no és la física, ni la psíquica, sinó l’espiritual i transcendent. Per no haver tingut en compta la diferència d’aquestes vides, ens hem fet un bon embolic amb la resurrecció de Jesús.

La vida biològica no té cap importància amb el que que estem tractant. «Qui cregui en mi encara que hagi mort viurà; i tot el qui viu en mi i creu en mi no morirà per sempre.»

La vida psíquica té importància, perquè és la que ens capacita per assolir l’espiritual. Només qui és capaç de conèixer i estimar, pot accedir a la Vida divina. La nostra consciència individual té importància només com a instrument, com a vehicle per tal d’assolir la Vida definitiva. Una vegada arribats a la meta, el vehicle s’abandona per inútil.

El que celebrem aquesta nit és l’arribada de Jesús a aquesta meta. Jesús, com home, assoleix la plenitud de Vida. Posseeix la Vida definitiva que és la Vida de Déu. Aquesta Vida ja no es pot perdre perquè és eterna.

Podem seguir utilitzant el terme «resurrecció», però crec que no és avui el dia més adequat per expressar aquesta realitat divina. Inconscientment ho apliquem a la vida biològica i psicològica, perquè és el que nosaltres podem sentir, és a dir, descobrir pels sentits.

Però el que hi ha de Déu en Jesús no es pot descobrir mirant, escoltant o palpant. Ni viu, ni mort, ni ressuscitat, es pot descobrir la seva divinitat. Tampoc pot ser el resultat d’alguna demostració lògica. El diví no té cabuda en el nostra raonament.

A la convicció de que Jesús està viu, no podem arribar-hi amb raonaments. El diví que hi ha en Jesús i per tant la seva resurrecció, només pot ser objecta de fe. Pels apòstols --com per a nosaltres-- es tracte d’una experiència interior. A través del convenciment de que Jesús els està donant VIDA, van descobrir que ha d’estar VIU. Només, des de la vivència personal podem acceptar la resurrecció.

Creure en la resurrecció exigeix haver passat de la mort a la Vida. És per això que en aquesta vetlla és tant important el record del nostre baptisme. El cristià és aquell que està morint i ressuscitant constantment. Morint al terrenal i caduc, a l’egoisme, i naixent a la Vida verdadera, la divina.

Tenim una concepció estàtica del baptisme que ens impedeix viure’l. Creiem que hem estat batejats un dia i a una hora determinada i allà es va produir el miracle que es mantén per sí sol. Per tal de descobrir l’error, cal prendre consciència de què és un sagrament.

ots els sagraments estan constituïts per dues realitats: un signe i una realitat significada. El signe és el que podem veure, escoltar i tocar. La realitat significada ni es veu, ni s’esclta ni es pot tocar, però sempre està aquí perquè depèn de Déu que està fora del temps.

En el baptisme, la realitat significada és aquesta Vida divina que signifiquem per a fer-la present i viure-la. En tal dia a tal hora, han fet el signe sobre meu, però assolir i viure el significat és tasca d’un mateix i de tota la vida. Tots els dies he d’estar fent meva aquesta Vida. I l’únic camí per a fer meva la Vida de Déu que és AMOR, és superant l’ego-isme, és a dir, estimant.

*.- Veure comentari de l’evangeli (Jn 20m1-9): https://www.feadulta.com › 3...

 SEGUIR A JESÚS ES DAR LA VIDA, POR AMOR, DÍA A DÍA*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 12,20-33) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

«Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit.»
Aferrar-se a la pròpia vida és destruir-se, mentre que menysprear la pròpia vida enmig d’aquest ordre, és conservar-se per a una Vida definitiva.
El lloc on està Jesús, és el lloc de la plenitud de l’amor. Ho manifestarà quan arribi la seva «hora». A la creu, lliurant la seva vida , farà present l’Amor total, que és Déu.

CONTEXT
Jesús parla sobre la Vida, que només es pot assolir després d’acceptar la mort. Com el diumenge passat, Jesús fa referència a enlairar-se, però aquesta vegada per atraure a tots cap a ell.
Els «grecs» que volien veure Jesús podien ser simplement estrangers simpatitzants del judaisme. El missatge de Joan és molt clar: Els «jueus» rebutjaven Jesús, els pagans el buscaven.

EXPLICACIÓ
Ha arribat l’hora en que es manifesti la glòria d’aquest Home. Tot l’evangeli de Joan és com una gran lent que es concentre en l’«hora». Per tres vegades en el text es repeteix la paraula «hora»; i en tres altres vegades l’adverbi «ara».
No es tracte d’un temps cronològic, sinó d’un kairós, moment decisiu, manifestat en la mort a la creu. Arribada l’«hora», es manifesta la glòria-amor de Déu i d’«aquest Home». Reflectir què és Déu en el seu lliurament total, serà la major honra del fill.
Tots hi estem cridats a aquesta plenitud humana que es manifesta en l’amor-lliurament. El valor fonamental de l’home no depèn ni de la religió ni de la raça ni de la cultura. Els qui buscaven la salvació en el templa, ara l’han de descobrir en «l’Home»..
«Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dona molt de fruit.»  Declaració rotunda i central en el missatge de Jesús. Donar Vida és la missió de Jesús. La Vida només es comunica acceptant la mort. La Vida és fruit de l’amor, però l’egoisme es la closca que impedeix que aquesta vida germini, encara que estigui dintre meu. Estimar és trencar la closca i donar-se desfent-se. La condició és la mort del falç jo, per tal que s’alliberi la verdadera Vida.
Avui sabem que el gra només mor en aparença. Desapareix el que és accidental per ser aliment d’allò essencial. En la llavor hi ha vida, que espera l’oportunitat de desenvolupar-se Aquesta és una dada important per interpretar l’evangeli d’avui. La vida no es perd quan es converteix en aliment de la verdadera Vida. La vida biològica té tot el sentit quan es posa al servei de la Vida espiritual.
Contràriament al que sembla, lliurar la vida no és menysprear-la, sinó portar-la a la plenitud. El missatge de Jesús no comporta el desdeny a la vida, sinó tot el contrari, només quan ens atrevim a viure al màxim, donant ple sentit a la vida, assolim la plenitud a la que estem cridats.
La mort al fals jo, no és el final de la vida biològica, sinó la seva plenitud. Conscient d’això i sense témer la mort, res ni ningú ens pot esclavitzar. L’evangelista té molt clar quin és el sentit de la mort de Jesús, que no coincideix, en absolut, amb el sentit que se li ha donat després.
«Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic.» Serà el meu col·laborador. «Diakonos» (en el text grec) significa servir, però per amor, no com un esclau. Jesús invita a seguir-lo, donant la vida. Seguir Jesús és compartir la mateixa sort. Seguir Jesús és entrar en l’esfera del diví, és deixar-se portar per l’Esperit.
A Joan 15,13, llegim: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.» El text grec no parla de «bios» ni de «zoe» sinó d’«psijes» que no significa vida biològica, sinó vida psíquica, és a dir, allò que és específicament humà. L’amor verdader es manifesta quan posis tot el que ets al servei dels altres.
2»»«Ara em sento contorbat. Què he de dir? Pare, salva'm d'aquesta hora? Però jo he vingut per arribar en aquesta hora!» En aquesta escena que els sinòptics situen a Getsemaní, es manifesta ‘l’autèntica humanitat de Jesús. Ens està dient que, el que ens està proposant, no va ser fàcil ni per a ell mateix. Es tracte del signe suprem de matar l’«ego» i deixar-se portar per l’Esperit, sense que això suprimeixi la seva condició d’«home». La seva part sensitiva protesta amb energia. Però està en l’àmbit de la Vida, i això li permet descobrir que es tracte del pas definitiu.
«Quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi.» Com el diumenge passat s’identifica la creu i la glorificació, com idea clau per entendre l’evangeli de Joan. Tots ens hem de sentir, no només cridats, sinó empesos cap a la mateixa meta.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com

SALVARSE NO ES EVITAR LA CONDENACIÓN*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 3,14-21) seguint l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

CONTEXT

Avui es fa imprescindible tenir en compta el context d’aquest evangeli.

El punt de partida del discurs que Joan posa en boca de Jesús, és el diàleg amb Nicodem, que conclou amb aquesta afirmació: «T'ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit.» (Jn 3,5) El que neix de la carn és carn, el que neix de l’esperit és esperit.

No es tracte d’una nova interpretació, (és el que busca Nicodem), sinó de quelcom completament diferent: s’ha de tornar a néixer.

EXPLICACIÓ

«I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat,» (Jn 3,14) No podem entendre una comparació si no comprenem els dos termes de la mateixa. El que va fer Moisès és recordar al déu egipci (Ranenutet) representat per una serp, als qui havien construït un vedell d’or. Ara és el mateix Déu el que li mana construir la imatge d’un altre déu.

Per entendre la comparació amb la creu, és imprescindible saber que el déu egipci era a la vegada verí i antídot: mort i vida; opressió i salvació. Pel fet de ser crucificat, Jesús representa a la vegada, la mort i la vida, la humiliació i l’exaltació.

Dir «enlairat», va més enllà d’una al·lusió a la figura de la serp. La creu és la manifestació suprema de l’amor i la lleialtat de Déu. És el moment de l’exaltació definitiva de Jesús. En l’home enlairat es manifesta la verdadera Vida. Jesús ha arribat al cim més alt; s’ha identificat amb Déu.

«Perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna.» (Jn 3,15). La traducció «eterna» empobreix el significat, al referir-se a la duració i no a la qualitat. Si traduïm per «vida definitiva», incorporem la qualitat de vida pròpia de l’estadi final i definitiu. La conseqüència de «ser enlairat al més alt», és donar plenitud de Vida. L’Esperit que ens comunicarà, serà la verdadera font de Vida per a tots els qui l’accepten.

«Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna.» (Jn 3,16)

«Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell.» (Jn 3,17) Enviar (=donar) el Fill. Déu va demostrar el seu amor pel món. Jesús és el do

de Déu a la humanitat. «Donar el Fill.» Aquí no fa referència només a l’encarnació, sinó a la crucifixió..

La salvació està destinada a tots. No només al poble elegit: no a Israel, sinó a totes les nacions. S’han acabat els privilegis. La Vida de l’Esperit s’ofereix a tots. Qui no obtingui aquesta Vida, serà perquè rebutja l’oferta, negant la seva adhesió a Jesús.

No hi ha lloc per la indiferència. Ens adherim o no a Jesús. Naixem de l’esperit o ens quedem en la carn.

Aquesta és una dada important per entendre la manera d’actuar (no actuar) de Déu. La sentència tant, si és negativa com positiva, no depèn de Déu. És conseqüència de la nostra actitud permanent d’adhesió, no adhesió.

Aquest versicle, ben entès, canviaria la nostre manera d’entendre la moral. Déu no jutja els homes després d’examinar les seves accion en funció del compliment de la Llei, per salvar o condemnar.

Joan ens diu que Déu és justícia; però en Ell, la justícia és una realitat permanent. Cada actitud, cada acte humà, ja duu incorporada la justícia.

«Quan la llum ha vingut al món, els homes s’han estimat més la foscor que la llum.» (Jn 3,19).

No és la llum la que dona Vida (com a mestre), sinó al revés, és la Vida la que t’il·luminarà. Sense Vida no es pot rebre la llum. La falta de Vida duu en si mateix el rebuig de la llum.

Mantenir una relació amb Déu des de la Llei, des de fora, sense Vida, és mantenir la relació d’injustícia en que estaven els dirigents religiosos. Qui oprimeix la persona humana no pot acceptar la llum. L’adhesió a Jesús, exigeix sortir de la situació d’opressió.

No són les doctrines (llum) les que separen de Déu, sinó les conductes (Vida).

Qui amb la seva manera d’obrar perjudica a la persona, s’oposa a l’amor-vida. Rebutjant la llum, es creu poder continuar fent el mal sense ser descobert.

L’amor no es quelcom teòric. La Vida és anterior a la llum. Apropar-se a la llum, s’ha de fer per amor a la llum, no pas perquè es vegin les obres.

Creure va associat a les bones obres, aquelles que revelen la glòria-amor de Déu

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...

 UNA RELACIÓN DE AMOR, NO COMERCIAL*

Algunes claus interpretatives de l’evangeli d’avui (Jn 2,13-25) seguint l’escrit de Fray Marcos

EXPLICACIÓ DE L’EVANGELI

Jesús, com a bon jueu, va desenvolupar la seva vida espiritual en torn del temple; peró la seva fidelitat a Déu li fa comprendre que el que es feia en el temple no era el que Déu esperava dels éssers humans.

El que s’explica, és gairebé segur que va succeir realment. Per una banda, perquè ho expliquen els quatre evangelistes. Per altre banda, perquè els primers cristians (tots ells jueus) podien interpretar-ho com una mala acció de Jesús i no resulta fàcil creure que algú s’ho pogués inventar.

Se’ns ha repetit per activa i per passiva, que el que va fer Jesús va ser purificar el temple d’una activitat de compravenda il·legal i abusiva. Segons aquesta versió, el que Jesús va intentar és que al temple s’hi anés a resar.

Però aquesta versió és inversemblant. Els venedors i canvistes no feien altre cosa que facilitar allò que es necessitava per a fer l’ofrena pasqual.

Jesús va manifestar amb un acte profètic, que aquella manera de donar culte a Déu, no era la correcta.

No podem pensar que fos una acció espectacular. Aquests dies de festa, a l’atri del temple, podien aplegar-se entre vuit i deu mil persones. És impensable que un home sol, amb unes cordes, pogués treure del temple a tanta gent. A més, el temple tenia la seva pròpia guàrdia, que s’encarregava de mantenir l’ordre.

I, per si això no fos suficient, en un dels costats del temple s’aixecava la torre Antònia, amb una guarnició romana. Les revoltes contra Roma es produïen sempre per les festes. Eren moments de màxima alerta per les autoritat romanes. Qualsevol desordre l’haurien dispersat en uns minuts.

És molt important recordar que quan es va escriure aquest evangeli, ja no existia el temple i la casta sacerdotal ja no tenia cap influència en el judaisme. Però el cristianisme ja s’havia convertit en una religió i podia caure en la temptació de repetir aquella manera de donar culte a Déu.

En els sinòptics hi ha cites de la Bíblia que es posen en boca de Jesús i són la clau per interpretar el fet. De Isaïes (Is 56,7.BCI) «el meu temple serà anomenat "casa d'oració per a tots els pobles".» i de Jeremies (Jer 7,9-11.BCI) «Aquest temple que porta el meu nom, ¿us penseu que és una cova de lladres?»

El text d’Isaïes fa referència als estrangers i als eunucs que estaven exclosos del temple.

Isaïes està dient, que en els temps messiànics tothom podrà donar culte a Déu. Inclús aquells que ara no poden passar de l’atri dels gentils.

El text de Jeremies, diu: «Robeu, mateu, cometeu adulteri, jureu en fals, cremeu encens a Baal, seguiu altres déus que mai no havíeu conegut, i després veniu a presentar-vos al meu davant, en aquest temple que porta el meu nom. ¿Penseu que això us salvarà i que podreu continuar cometent coses tan abominables? Aquest temple que porta el meu nom, ¿us penseu que és una cova de lladres?»

Però els lladres no són els que venen coloms i moltons, sinó els qui fan les ofrenes sense una mínima actitud de conversió. Són lladres no pel fet d’anar a resar, sinó perquè només busquen seguretat. El que Jesús critica és que amb sacrificis es vulgui comprar Déu.

Els venedors interpel·lats (jueus) exigeixen un prodigi que avali la seva missió. No reconeixen en Jesús cap dret per actuar com ho està fent. . Ells estan acreditats por la mateixa institució. Volen saber qui l’acredita. a ell. No els interessa la veritat de la denúncia, sinó la legalitat de la situació, que els afavoreix. Però Jesús els fa veure que les seves credencials han caducat. Les credencials de Jesús seran «fer present la glòria de Déu a través del seu amor.»

«Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré.» (Jn 2,19). Aquesta és la raó per la que llegim l’evangeli de Joan i no el de Marc. L'al·lusió a la seva resurrecció dona sentit al text a la mitat de la quaresma. Li demanen un senyal i ell respon fent referència a la seva mort.

La seva mort farà d’ell un santuari únic i definitiu. Una de les raons per matar-lo, serà que s’ha convertit en un perill pel temple. Es interessant descobrir que, per a Joan, la finalitat dels temples està lligada a la mort de Jesús.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 3...