JESÚS ALCANZÓ LA VIDA ANTES DE MORIR*

Reflexions sobre l’evangeli del Diumenge de Pasqua (Jn 20,1-9) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

En aquest dia de Pasqua hem de recordar aquelles paraules de Pau: «Si Crist no ha ressuscitat, és en va la nostra fe, som els més desgraciats de tots els homes.» Tanmateix cal fer un petit aclariment. La formulació condicional (si) ens pot despistar i fer-nos entendre que Jesús podia ressuscitar o no, perquè de totes maneres Jesús ja havia aconseguit la VIDA abans de morir. I ell n’era conscient.

El primer que cal tenir en compte és que estem celebrants fets teològics, no històrics ni científics. La mort de Jesús si que va ser un fet històric, però la resurrec­ció no és constatable perquè es produeix en un pla que està fora de la història. Això no vol dir que no hagi ressuscitat, el que vol dir és que per arribar a entendre la resurrecció cal anar per un altre camí.

Ningú no pot veure ni demostrar la resurrecció amb cap classe d’arguments. No és un esdeveniment que es pugui constatar pels sentits ni comprendre per la raó. Aquesta és una de les claus per sortir del carreró sense sortida en el que ens trobem per haver interpretat els textos de forma literal.

Quan parlem en un contexts religiós, de mort i resurrecció o de mort i vida, les paraules tenen un sentit analògic. No estem parlant de la mort ni de la vida biològica. La mort i la vida física no són objectes de teologia, sinó de ciència. La teologia parla d’una altre realitat que no pot ser mesurada en conceptes.

En cap cas poden entendre la resurrecció com l’animació d’un cadàver. Aquesta interpretació ens ve de l’antropologia grega (ànima - cos), però que no té res a veure amb el que els jueus entenien per «ser humans».

Què li va passar a Jesús després de la seva mort? Res. Absolutament res. La trajectòria històrica de Jesús acaba en el mateix instant de la seva mort. En aquest moment passa a un altre pla en el que el temps no transcorre. En aquest pla no pot «succeir» res. En els apòstols sí que els va succeir quelcom molt important.

Ells no van comprendre qui era Jesús, perquè estaven en el seu jo falç, enganxats a allò que és terrenal i esperant una salvació que potenciés el seu ésser contingent. Fins la mort del Mestre, no van arribar a l’experiència pasqual. Però no per raonaments, sinó per la vivència de que Jesús seguia viu i els comunicava Vida. Això és el que van intentar comunicar als altres utilitzant el llenguatge humà del seu temps, que sempre és insuficient per expressar allò que és transcendent.

Tots estaríem encantats si se’ns comuniqués aquesta Vida, la mateixa Vida de Déu. El problema consisteix en que no hi pot haver Vida, si abans no hi ha mort. És aquesta exigència de mort el que no estem disposats a acceptar. «Si el gra de blat no cau a terra i mor, queda sense fecundar, però si mor, dona molt de fruit.».

Aquesta exigència d’haver d’anar més enllà del biològic, és el que ens deixa a anys llum del missatge d’aquesta festa de Pasqua; perquè no estem disposats a donar més valor a la Vida que a la vida.

Però no hem de quedar-nos en la resurrecció de Jesús. Hem de descobrir que estem cridats a aquesta mateixa Vida.

Jesús diu a la samaritana: «el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna.» (Jn 4,14)

A Nicodem li diu, cal néixer de nou: «T'ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit. De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit.» (Jn 3,5-6).El Pare viu i jo visc pel Pare, de la mateixa manera que el qui em mengi, (el qui m’assimili), viurà per mi. Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que hagi mort, viurà, i tot el qui viu i creu en mi, no morirà per sempre.

Ho creus, això? Aleshores, què ens importa la resta?

Jesús, abans de morir, havia assolit, en tant que home, la plenitud de Vida en Déu, perquè havia mort a tot el que és terrenal, al seu egoisme, i s’havia lliurat totalment als altres, després d’haver descobert que aquesta era la meta de tot ésser humà; que aquest era el camí per tal d’arribar a fer present el que és diví. Això era possible, perquè havia experimentat Déu com a Do absolut i total.

Una vegada que s’arriba a la meta, és inútil seguir preocupant-se del vehicle que ens hi ha portat. Tot l’esforç de Jesús va consistir en fer veure als seus seguidors que també ells tenien les mateixes possibilitats d’assolir aquesta Vida.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com

JESÚS ALCANZÓ LA VIDA ANTES DE MORIR*

Reflexions sobre l’evangeli de la Vetlla Pasqual (Lc 24,1-12) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Cal prendre consciència de que a la Vetlla Pasqual se celebre la litúrgia més important de tot l’any.

Celebrem la VIDA que en l’experiència pasqual els deixebles van descobrir en el mestre Jesús. Els símbols centrals de la celebració són el foc i l’aigua, perquè són els dos elements imprescindibles perquè hi pugui haver vida biològica. La vida biològica és el millor símbol que ens pot ajudar a entendre allò que és la Vida transcendent.

Les realitats transcendents no es poden percebre pels sentits, per això s’ha de fer present mitjançant sigmes que ens provoquin la presència d’una realitat que ni ens ve ni ens porta, ni es crea ni es destrueix, sinó que sempre hi és..

Eecordar i renovar el nostre baptisme, apunta en la mateixa direcció. Jesús va dir a Nicodem que s’havia de néixer novament de l’aigua i de l’Esperit. Aquest és un missatge clau per a descobrir de quina Vida estem parlant.

En el pròleg de l’evangeli de Joan es diu: «Al principi existia el qui és la Paraula.» i en la Paraula «hi havia la vida i la vida era la llum dels homes.» (Jn 1,1-4) Estem recordant aquesta Vida i aquesta llum en la humanitat de Jesús. Al desenvolupar, en tot el temps que va durar la seva vida terrena, la mateixa Vida de Déu que el travessava, ens obrí el camí de la plenitud a la que tots podem accedir.

El que celebrem aquesta nit, és l’arribada de Jesús a aquesta fita. Jesús, en tant que home, assolí la plenitud de Vida. Estava en possessió de la Vida definitiva que és la Vida de Déu. Una vida que no es pot perdre perquè ja és eterna.

Podem seguir emprant el terme «resurrecció», però evitant aplicar-la a la vida biològica i psicològica, què és el que nosaltres podem sentir, és a dir, podem descobrir pels sentits. Però el que hi ha de Déu en Jesús no es pot descobrir mirant, escoltant, o palpant. Ni viu ni mort ni ressuscitat, ningú no pot descobrir la seva divinitat.

Tampoc pot ser el resultat d’alguna demostració lògica. El diví no forma part de la nostra raó. A la convicció de que Jesús està viu, no podem arribar-hi amb raonaments. El diví que hi ha en Jesús, i per tant la seva resurrecció, només pot ser objecta de fe.

Pels apòstols, i també per a nosaltres, es tracte d’una experiència interior. A través del convenciment de que Jesús els estava donant VIDA, els apòstols descobrixen que Jesús ha d’estar VIU. Nosaltres, a l’igual que ells, només podem comprendre la resurrecció a través de la vivència personal.

Creure en la resurrecció exigeix haver passat de la mort a la vida. És per això que en aquesta vetlla té tanta importància el record del nostre baptisme. El cristià és aquell que està constantment morint i ressuscitant. Morint al que és terrenal, caduc, i a l’egoisme, i naixent a la Vida verdadera, la divina.

Del baptisme en tenim una concepció estàtica que ens impedeix viure’l. Creiem que hem sigut batejats un dia a una hora determinada i que allà es va realitzar un miracle que roman per si mateix. Per tal de descobrir l’error, cal prendre consciència del que és un sagrament.

Tots els sagraments estan constituïts per dues realitats: un signe i una realitat significada. El signe és allò que podem veure, oir, tocar. La realitat significada no es veu, ni s’escolta ni es palpa, però hi és sempre perquè depèn de Déu que està fora del temps.

En el baptisme, la realitat significada és aquesta Vida divina que «signifiquem» per fer-la present i viure-la. En tal dia i a tal hora, han fet el signe sobre meu, però l’assolir-la i viure allò que significa, és tasca de tota la vida. Tots els dies he d’estar fent meva aquesta Vida. I l’únic camí per a fer meva la Vida de Déu que és AMOR, és superant l’ego-isme, és a dir, estimant.

*.- Comentari evangeli: https://www.feadulta.com › 3.

 MUERTE, POR AMOR, EQUIVALE A VIDA*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 19, 28-44), extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

La litúrgia d’aquest diumenge és desconcertant. Comença amb l’entrada «triomfal» (Lc 19,28-40), i acaba recordant una mort ignominiosa (Lc 22,14 a 23,56). És francament difícil harmonitzar aquests dos moments de la vida de Jesús. Es podria dir que ni el triomf va ser triomf, ni la mort va ser mort. Tots els evangelistes plantegen la pujada a Jerusalem com la meta última, el resum, de tota la vida pública de Jesús.

En la vida de Jesús es reviu l’Èxode, el pas de l’esclavitud a la llibertat, de la mort a la vida (pasqua vol dir pas). Aquí quedaria palès l’amor incondicional de Déu a l’home, manifestat en el servei fins la mort.

Per què va fracassar Jesús? Perquè la salvació que ell ofereix no coincideix amb la salvació que esperem la majoria dels humans. Jesús va pretendre portar-nos a la plenitud del nostre ésser verdader. Nosaltres ens empenyem a salvar el nostre ésser enganyós, el nostre «ego».

No ens interessa acomodar-nos a la voluntat de Déu; preferim que sigui Déu qui s’acomodi al que nosaltres volem. Déu no vol el més bo, «vol» el millor per a nosaltres. Vol que siguem exigents en nosaltres mateixos, que arribem al més pregon del nostre ésser verdader.

El fracàs humà de Jesús en l’intent d’instaurar el Regne de Déu, ens invita a reflexionar sobre el sentit verdader de les limitacions humanes. Si el nostre objectiu primer és evitar el dolor, costi el que costi, i buscar el màxim plaer possible, mai podrem acceptar la predicació de Jesús. Ell va confiar plenament amb Déu, però Déu no el va lliurar del dolor ni de la mort. Interpretar aquest abandó aparent, absolut, de Déu a Jesús, seria la clau del nostre apropament a la seva passió i mort, i també seria la clau per interpretar el dolor humà i tractar de donar-li el sentit verdader.

Es un disbarat pensar que Déu va exigir, planificar, voler o permetre la mort de Jesús. Però encara fora pitjor si la considerem condició per a perdonar els nostres pecats. La mort de Jesús no fou voluntat de Déu, sinó fruit de la imbecil·litat dels homes. Fou el desig de poder i l’afany de sotmetre als altres, el que va fer inacceptable el missatge de Jesús. El pecat del món és l’opressió.

El que Déu esperava de Jesús va ser la seva fidelitat total, és a dir, que una vegada aconseguida l’experiència del que era Déu, no deixés de manifestar-la al preu que fos. La mort de Jesús no fou un accident; fou la conseqüència de la seva vida.

Déu no està només en la resurrecció, està sempre en l’home, també en el dolor i la mort. Si no el sabem trobar en aquests moments, és que seguim pensant com els homes, no com Déu. Seguim associant l’amor de Déu amb tot el que ens és plaent, agradable, allò que ens satisfà. El dolor, el sacrifici, l’esforç... seguim associant-los al càstig de Déu. Les celebracions de Setmana Santa ens han de portar a la conclusió contrària. Déu està sempre en nosaltres, però necessitem descobrir-lo, sobretot en el dolor i la limitació.

Els textos de la Passió no són una crònica de successos, sinó teologia extreta d’uns fets, que no tenen com objectiu principal informar-nos, sinó transmetre la teologia sobre la mort de Jesús que van anar elaborant els primers cristians. Malgrat les diferències entre els quatre evangelis, el relat de la passió és on més coincideixen. Això és perquè va ser el primer que es va escriure, segurament com a catequesi. És per això que molt aviat van quedar fixats els trets generals que relaten els evangelistes, tot i que en la seva pròpia manera de redactar i amb els matisos corresponents a la tradició que van rebre.

La passió narrada per Lluc té una clara tendència catequètica, Amb un toc d’humanització molt significatiu. Suavitza molt la relació dels qui estan al voltant de Jesús. No tot és negatiu. Inclús els pagans queden justificats d’alguna manera. Hi ha molts personatges que estan amb Jesús i pretenen ajudar-lo. Jesús mateix es relaciona amb alguns d’ells i els ajuda a comprendre el que està passant.

Al llarg de la història hi han hagut moltes persones, d’abans i després de Jesús, que han patit sofriments inclús majors que els seus. La importància de la figura de Jesús no és tant el sofriment que va patir sinó la seva actitud ferma en la manera de viure i la coherència amb el que va predicar, fins les últimes conseqüències. Per a nosaltres, el més important, és descobrir per què el van matar, per què va morir i quines van ser les conseqüències de la seva mort, per a ell, pels seus deixebles i per nosaltres.

Per què el van matar? La mort de Jesús és la conseqüència directa del rebuig, que els caps religiosos del seus poble van fer, del que ell predicava i d’ell mateix No pensem que fos un rebuig gratuït, ni malèvol. Els sacerdots, els escribes i els fariseus... no eren gent depravada que van anar en contra de Jesús perquè era bona persona. Eren gent religiosa que pretenien, de bona fe, ser fidels a la voluntat de Déu, seguint la Llei de Moisès.

Jesús anava contra la Llei i el temple, signes inequívocs de l’antiprofeta. Però per altre banda, el que feia eren signes de que Déu estava amb ell.

Per què va morir? No era ni un innocent ni un boig. Era conscient del perill, però devia tenir raons molt poderoses per seguir dient el que havia de dir i fer el que havia de fer. I també devia saber que els caps religiosos no es conformarien, només, a no fer-li cas. Conscient d’això, Jesús va prendre la decisió d’anar a Jerusalem. Va preferir ser fidel abans que salvar la vida. Això és el que Déu esperava de Jesús, i això és el que ell va tenir sempre molt clar.

Quines conseqüències va tenir la seva mort? Pels apòstols va ser el revulsiu imprescindible que els va portar al descobriment del Jesús verdader. L’havien seguit com amic, mestre, profeta, però estaven molt lluny de conèixer el significat verdader de la seva persona. Descobrir qui era Jesús, no podia venir només d’escoltar o veure; va ser necessari un procés de maduració interior. La mort de Jesús els va obligar a aprofundir en la seva persona i a descobrir en aquell Jesús de Natzaret, al Senyor, Messies o Crist, i al Fjll.

Aquesta va ser l’experiència pasqual dels apòstols. Si volem entendre la mort i la resurrecció de Jesús, tots hem de seguir aquest mateix camí de vivència interior. No hi ha explicació racional possible davant de l’esdeveniment que celebrem.

*.- Comentari evangeli: https://www.feadulta.com › 3.

 QUIEN SE ATREVE A CONDENAR, NO HABLA EN NOMBRE DE DIOS*

Algunes claus d’interpretació de l’evangeli (Jn 8,01-11) extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

 

INTRODUCCIÓ

Les lectures d’avui ens presenten: Isaïes que parla de l’opressió del desterro i promet alguna cosa nova pel seu poble. Pau que vol oblidar el seu passat i va corrent cap a una meta nova. Jesús que obra a l’adúltera un horitzó de conversió.

L’encontra amb el Déu verdader ens empeny sempre cap a un nou concepte de la vida. En nom de Déu no podem mirar mai enrere. A Déu. el nostre passat no li interessa. A mi, el passat, només m’hauria d’interessar si em permet descobrir el meu futur i el que he de rectificar. En aquest temps de quaresma, que és camí cap a la Pasqua (plenitud), és interessant que ho recordem.

CONTEXT

El que avui llegim a l’evangeli, es desenvolupa en un context artificial. Cap altre evangelista el cita. Tanmateix, es tracte d’un relat molt antic i el seu missatge està molt d’acord amb la línia seguida per tots els evangelis.

EXPLICACIÓ

En el relat, es destaca el «fariseisme» dels lletrats i fariseus, acusant la dona i donant-se-les de purs. Si estaven segurs de poder-la acusar, per què no l’executaven? La presenten a Jesús, a qui amb ironia tracten de «Mestre», Tot i que no accepten el seu veredicte.

El text ens diu que li estaven preparant una trampa. Si Jesús consentia apedregar-la, perdria la seva fama de bondat i misericòrdia. Si no consentia, es declararia en contra de la Llei. Com en tantes ocasions, els caps religiosos anaven buscant la manera de justificar la condemna de Jesús.

El fet es planteja com un menyspreu a la dona. Si els van trobar «in fraganti», per què no acusaven també l’home, en compliment del que ordenava la Llei?. La llei considerava adulteri quan la dona era casada, considerant que es «robava» una possessió del marit. En aquest cas, i no si la dona era soltera, la llei també condemnava l’home.

Jesús no podia estar d’acord amb aquesta aberració! No podia venir de Déu una Llei tant desigual i humiliant per la dona. Compta, perquè encara avui es mesura diferent la infidelitat de l’home i de la dona.

Aparentment, Jesús està disposat a que es compleixi la Llei, però posa una simple condició: que tiri la primera pedra qui estigui lliure de pecat. Tirar la primera pedra era obligació o «privilegi» del testimoni. D’aquesta manera qui acusava s’implicava en l’execució i s’evitaven execucions a la lleugera de persones innocents.

És fàcil deduir del text, que aquells homes acusaven però ningú es va voler fer responsable de la mort de la dona. En una ocasió, Jesús va haver d’advertir sobre un mal ús de la llei: «No he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.» (Mt 5,17.BCI)

Jesús perdona a la dona, sense que ella li ho demani. No és el penediment pel que és perdonada, sinó per l’amor incondicional que descobreix en Jesús el que portarà l’adúltera a canviar de vida.

Les lectures d’avui ens porten a un gran marge per la reflexió: El perdó de Déu és primer. Canviar de perspectiva serà la conseqüència d’haver pres consciència de que Déu és Amor i, aquest ja està en mi.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com

 JESÚS NO VINO A SALVARNOS, SINO A DECIRNOS QUE ESTAMOS SALVADOS*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 15,01-32), extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Els fariseus s’equivocaven. Buscaven Déu a través del compliment de la Llei. Però l’evangeli ens diu que és Ell qui sempre ens està buscant a nosaltres. Aquí no es tracte de la conversió del pecador, sinó de la bondat absoluta de Déu.

Avui l’evangeli ens diu que els «pecadors» s’apropaven a Jesús per escoltar-lo. Això demostra que no van entendre la rigorositat amb que els va parlar el diumenge passat, i si, l’actitud d’acollida entranyable amb que ho fa avui.

Els fariseus i lletrats (els bons) també se li apropaven, però per espiar-lo i condemnar-lo. No podien capir que un representant de Déu és pogués barrejat amb els «maleits». El Déu de Jesús està radicalment en contra del criteri dels fariseus. Tota religiositat contrària a aquesta concepció de Déu, està en un error.

Les paràboles no necessiten de cap explicació, però exigeixen que ens deixem imbuir del seu missatge.

El Déu de Jesús és molt més que pare, mare i pastor. S’identifica en cada una de les seves criatures, fent que puguin participar plenament d’ell. Déu està sempre bolcat en cadascú de nosaltres; som nosaltres els qui ho devem tot al seu lliurament incondicional. Les dues paràboles d’avui van en la mateixa direcció. No ens inviten només a la confiança en un Déu que ens busca amb amor, sinó que capgira radicalment la idea de Déu, la de pecador i la de just. Comparant la primera lectura amb l’evangeli ens adonem de l’abisme que separa una concepció de l’altre.

Jesús, va haver d’utilitzar conceptes religiosos de l’època, però si posem atenció podrem descobrir en el seu missatge, trets definitius del Déu verdader.

El Déu de Jesús és per sobre de tot Abba; és a dir, pare i mare que es lliure incondicionalment a les seves criatures. És amor, misericòrdia i compassió. No és el ser poderós que espera de nosaltres vassallatge. Tampoc és el jutge que analitza meticulosament les nostres accions. Ni un ser impassible que defensa la seva glòria, per sobre de tot. Res a veure amb un ser transcendent que espera que nosaltres l’anem descobrint a cegues. Les tres paràboles insisteixen en que Déu s’apropa a l’home, encara que aquest s’hagi extraviat.

El Déu de Jesús és do absolut i total. Quan diem que Déu és Amor (agape), estem dient que ja se’ns ha donat totalment.

Jesús no ens va venir a salvar, sinó a dir-nos que ja estem salvats. Un llenguatge sobre Déu que suposi expectatives sobre allò que Déu ens pot donar no té sentit.

Si podem canviar la nostra comprensió de Déu, també canviarà la nostre idea dels «bons» i els «dolents». L’actitud de Déu no pot ser diferent per a cadascú de nosaltres, perquè és anterior a allò que cadascú pot arribar a ser.

Déu no ens estima perquè som bons, al contrari, som «bons» perquè hem descobert el que hi ha de Déu (Amor) en nosaltres. Si som «dolents», és perquè no hem descobert Déu com la base i fonament del nostra ésser.

Algú pot pensar que acceptar la misericòrdia de Déu, invita a escapar de la responsabilitat personal. Si Déu m’estima, tant si soc bo com dolent, no val la pena l’esforç. Aquesta reflexió, molt freqüent entre nosaltres, indica que no hem entès res de l’evangeli. No hi ha res més contraria a la predicació de Jesús.

La misericòrdia de Déu és gratuïta, eterna i infinita, però necessita que jo l’accepti, la faci meva, per tal que m’afecti. Creure que puc acollir-me a la misericòrdia de Déu sense respondre a la seva crida, es entendre la relació amb Déu d’una manera mecànica, jurídica i externa. Al contrario, la actitud de Déu per a mi, ha de ser el que em mogui al canvi.

La màxima expressió de misericòrdia és el perdó Entendre el perdó de Déu, té una dificultat quasi insuperable, perquè ens entestem en projectar sobre Déu la nostra manera pròpia de perdonar. Però el nostre perdó és sempre una reacció a l’ofensa de l’altre. Mentre que el perdó de Déu és anterior al pecat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3.

 DIOS NO CASTIGA*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 13,01-09), extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Quan escoltem l’expressió: «Això és un càstig de Déu» és que no hem entès el missatge de Jesús, que és senzill de formular però difícil d’assimilar. El diumenge passat se’ns deia que no havíem d’esperar cap premi de Déu –perquè ja ens ho ha donat tot--. Avui se’ns diu que no hem de témer cap càstig. Encara no hem superat allò de que «Déu premia els bons i castiga els dolents.» Però s’ha de intentar.

A la primera lectura se’ns narra la gran teofania de Moisès, indicant el principi de l’alliberament del poble d’Israel de l’esclavitud d’Egipte.

Els esdeveniments als que fa referència no són històrics, sinó vivències escrites després de set segles d’haver-se produït. Per tant, no podem esperar que siguin tal com van succeir. Però són el reflex de l’experiència religiosa de l’alliberament d’un poble.

L’èxode és l’experiència central de tot l’ AT. Déu salva el seu poble i en aquesta salvació, el poble es reconeix com elegit i mimat per Déu.

És important, primer: fixar-se en que Déu respon a les queixes del poble. És un Déu que intervé en la història a favor del poble oprimit.

I, segon: Déu se serveix dels éssers humans per a realitzar l’obra de salvació. Tot i que Moisès es declara incapacitat, és enviat. Som nosaltres els responsables de que la humanitat camini cap l’alliberament. Aquestes dues veritats són claus per entendre el Déu de Jesús.

Pau, basant-se en l’experiència d’Israel, adverteix als corintis que no és suficient pertànyer a una comunitat per estar segur. No hi ha res que pugui suplir la resposta personal a allò que se t’exigeix. Emparar-se en les seguretats del grup por ser una trampa.

Pau, d’acord amb l’evangeli diu: Qui es creu segur, vagi en compta de no caure! I Jesús diu, per dues vegades, després de referir-se als galileus que van morir: «si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera.»

La vida humana és camí vers la plenitud, i necessita «rectificacions» constants. Si no corregim el rumb equivocat, ens precipitarem al buit.

La paràbola de la figuera dona molta llum sobre el tema. Recordem que la figuera era un dels símbols del poble d’Israel. I el número tres era símbol de plenitud. Es com si diguéssim: Déu et dona tot el temps del món i a més a més un any. Però per molta paciència que tingui Déu, el temps per a donar fruit és limitat. Déu és amor total, do incondicional, però no pot suplir el que he de fer jo. Sóc únic, irrepetible. Tinc una tasca assignada; si no l’acabo, aquesta tasca es quedarà per fer i la culpa només serà meva.

No ha de venir ningú de fora a premiar-me o castigar-me. El compliment de la tasca serà el premi, i el no compliment, el càstig. La tasca de l’ésser humà no és fer coses, sinó fer-se ell mateix. Del que es tracte, és de prendre consciència del que un és i viure aquesta realitat en plenitud. Està clar, que si aquest procés de conscienciació no es tradueix en «fruits», serà la prova de que seguim el camí equivocat.

*-. Veure original: https://www.feadulta.com › 3.

Evangeli i comentari Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 NO ACABAMOS DE DAR EL SALTO DEL DIOS DEL AT AL DIOS DE JESÚS*

Algunes claus per interpretar l’evangeli (Lc 9,28-36), extretes de l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

La litúrgia d’aquest diumenge ens proposa dues teofanies (manifestacions de Déu). La d’Abraham i la dels tres apòstols.

Abraham, és el fet més significatiu de la història del poble jueu: l’Aliança amb Déu. Un detall important. Déu no es presenta fins la nit, quan Abraham està en «un somni profund i un terror intens com de fosca...» Aquesta va ser una experiència interior que per Abraham va ser una realitat autèntica. Moltes de les experiències de Déu de l’AT, es relaten com a somnis.

La transfiguració de Jesús, pels tres deixebles, també va ser una experiència personal. Cal distingir entre el que és una experiència interior i la manera com s’explica.

La clau per comprendre aquest relat és el capteniment: «Ells guardaren el secret, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist.» Mateu i Marc diuen que va ser el mateix Jesús qui els ho va prohibir. «No digueu res a ningú d'aquesta visió fins que el Fill de l'home hagi ressuscitat d'entre els morts.» (Mt 17,9.BCI).

Probablement es tracte d’una experiència pasqual, narrada com si fos un esdeveniment de la vida normal. Un fet que no es pot constatar amb els sentits i s’ha d’explicar amb el llenguatge figurat.

La versió litúrgica situa aquest fet «uns vuit dies després...» Es tracte d’indicar que estem als primers dies de la nova creació.

En aquest episodi, s’utilitzen els mateixos elements que ja s’havien utilitzat a l’AT per tal de relatar les repetides teofanies de Déu.

· La muntanya, lloc de la presència de Déu.
· La presència esclatant, signe de que Déu hi era present.
· El núvol en que Déu es manifestà a Moisès i que els va acompanyar pel desert.
· La veu, el mitjà que utilitza Déu per s comunicar la seva voluntat.
· La por que sent tothom qui descobreix la presència de Déu.
· Les cabanes, al·lusió a la festa més important en temps de Jesús pels jueus. Festa messiànica en que es commemorava el pas pel desert, de l’esclavitud a la terra promesa.
· Moisès i Elies que simbolitzen la Llei i els Profetes, que són els dos pilars que sustentaven la religiositat del poble jueu.

Moisès i Elies conversen amb Jesús, però es retiren. Ja han complert la seva missió i ara serà Jesús l’última referència. Pere no està en aquesta dinàmica i pretén fer tres cabanes perquè Moisès i Elies puguin seguir.

L’evangelista deixa molt clar que es tracta d’una transfiguració. El que canvia és la figura, no la substància. El que és essencial en Jesús segueix igual. Els sentits no poden percebre el que és essencial en Jesús, el seu ésser diví. El que normalment veuen en ell és allò accidental, no la seva essència.

Els relats pasquals volen destacar que el Jesús que se’ls apareix és el mateix que anava amb ells per la Galilea. A la transfiguració es diu el mateix, però canviant el punt de vista. Aquest Jesús que ara viu amb ells, ja és el Crist glorificat.

La immensa majoria de las interpretacions d’aquest relat, apunten a una manifestació de la «glòria» com a preparació pel temps de prova de la passió. Però no és després del sofriment que s’aconsegueix la glòria, perquè Déu ja és present en el sofriment, i per tant ja forma part de la glorificació.

Quan parlem de la glòria divina de Jesús, aplicant el concepte de glòria humana, tergiversem allò que és Jesús i allò que és Déu. Si en Jesús habitava la plenitud de la divinitat, com diu Pau, vol dir que Déu i la seva glòria no es van separar mai d’ell.

L’evangeli ens diu que no hem d’esperar res del futur. La bona notícia no és que Déu ens donarà després alguna cosa, sinó en descobrir que ja ens ho ha donat tot. «El regne de Déu ja és dins vostre.» Jesús ja té la plenitud de la divinitat formant part de la seva humanitat.

Com va escriure santa Teresa: Després de Jesús, es absurda una esperança de futur. Déu ja ens ha donat tot el que ens podia donar. S’ha donat Ell mateix i ja no té res més per donar-nos.


*-. Veure original: https://www.feadulta.com › 3.

Evangeli i comentari Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com